Fotografies

Recull d'impulsos viscerals del dia a dia

Física quàntica

Algú ha decidit
que la força invisible
que fa avançar
a cent per hora
aquesta maleïda moto

conflueixi fatídicament
amb la línia de punts
que traça el teu pas.

Mai no vas entendre
el concepte
de física quàntica.

Voodoo Love

No se conocían de nada pero estuvieron saltando con los hombros pegados durante más de hora y media. A. y P. chocaron, se empujaron, compartieron sudor, se pisaron. Pero en ningún momento mediaron palabra. Ni siquiera se miraron. Era su forma de bailar Voodo People de The Prodigy a las dos de la madrugada y sin control alguno en un descampado a las afueras de la metrópoli. Era 8 de julio y la luna llena pendía sobre el mar. La tupida masa humana se confundía con la indomable marea.

Un mes más tarde, A. estaba mal sentada sobre un taburete a la barra metálica de la cafetería de una gasolinera. P. estaba atendiendo en la caja del bar a una señora mayor que no se aclaraba con el cambio. Mientras esperaba, A. ojeaba el tríptico descolorido de un parque acuático abandonado. Afuera su acompañante, M., llenaba de carburante el Ford Fiesta gris con el que viajaban. En cuanto se fue la anciana, P. enseguida sirvió el café americano para llevar que A. le había pedido con ojos rojos. No se reconocieron, claro. Lo único que intercambiaron ese día fueron las monedas de la transacción.

Ya en el coche, A. se lió un cigarrillo y subió el volumen del radio cassette. Entre sorbo y sorbo de cafeína, empezó a tararear la canción con los ojos cerrados. Recordó esa noche de julio y esa piel desconocida, ardiente y húmeda, que se deslizaba a lo largo de su brazo una y otra vez al ritmo del oleaje. En cuanto acabó el tema, pulsó ‘play’ a modo de bucle infinito.

Luna llena

Los tres estaban tumbados en la cama. Jugaron a revolcarse encima de las sábanas y a esconderse tras las almohadas. Dieron pequeños brincos e hicieron palmas.

El bebé, la madre y la amiga pasaron juntos la noche en que celebraban su primer cumpleaños.

Volvieron a entonar los versos de esa canción que meses atrás susurraban a la enorme barriga.

La luna llena se colaba por los pequeños agujeros de las persianas.

Dol

Ens fem
la promesa
que no hi haurà
preliminars.

Ens mengem
amb ànsia
de saliva,
llengües
carnívores,
i llavis vermells:

Som volcans
en erupció.

Somnio
que la teva pell
és una altra.

I tu anheles
l’olor d’aquells cabells
que no són els meus.

Però ens abracem
recargolant com arrels
els nostres cossos,

així com retenen
les nostres ments
el record amarg
d’allò que hem perdut.

Sentim a l’uníson
el batec dolorós
de l’esperança

que algun dia
ens tornarà
la innocència
del primer amor.

Antípodes

No ets tu
qui il·luminava
el camí.

Sóc jo la llum
que irradia
força,
futur,
energia.

Generosa,
te l’he ofert
amb tota la meva ànima;

tu l’has begut
amb tot el teu ser.

Però la teva set
era una altra.

Anheles viure
en la foscor
de totes les coves,
als antípodes
del meu món.

Siguis on siguis,
viu feliç. Jo també
ho faré:

Trobaré el tresor
en una altra illa.

Metròpoli

La teva ànima podrida
habita les entranyes
de quatre xapes
de metall i òxid.

Exhala el verí
invisible
que ens traspassa
els porus, bronquis
i tràquees.

Milers de morts
silencioses.

Aturem motors
i engeguem les cames!

Eremita

M’està creixent
entre la pell i els altres
una capa crustàcia
d’extremitats esquerpes

que volen palpar
però només pessiguen.

Vull cantar
amb les sirenes,
atrapar ànimes
de vellut

i revestir-les
d’hipnòtics cànons.

Però les potes
s’enfonsen a la sorra
i retrocedeixo dos cops
per cada intent

d’endinsar-me al mar.

Només vull estar aquí,
en aquest forat
on ningú em veu
i ningú m’escolta.

Allà tot fa por.

Art.

Dia rere dia
la formiga apila
una molla

del teu pa
de forn exquisit.

Zero coma zero
zero un grams
per cada jornada
de deu hores.

Però ella,
persistent,
treballa de gust:

té clar el seu objectiu.

Crear una estructura
fàl·lica
de dimensions sobrehumanes
per endollar-te-la
sense lubricar
cada vegada
que tornis a trepitjar
la seva monumental obra.

Repressió/odi

Trobar l’equilibri
entre voler matar algú
o etzibar-li un somriure
d’orella a orella 

de la llargària d’una fuetada.

Roda

Inventem ocupacions,
feines innecessàries,
per generar uns diners
que ens permetran viure,

a estones.

I diem que no som esclaus?